Habitar l’habitatge: usos culturals i socials al barri del Raval de Barcelona

A través d'una petita selecció de casos, Oasiurbà explica algunes intervencions tècniques i jurídiques que ajuden a comprendre un fenomen tan complex com el de l’habitatge. Article publicat al llibre del festival URBANBATFEST 2024 de Bilbao amb Les Ciutats Migrants com a temàtica d'aquest any. Podeu llegir l'article complet a través d'aquest enllaç: Habitar la vivienda: usos culturales y sociales en el barrio del Raval de Barcelona

• Ús de l'espai públic i privat; el Raval i Oasiurbà El Raval és el barri amb més densitat de població de la ciutat de Barcelona, a la qual s'afegeix una de les majors taxes d'edificació antiga de l'àrea urbana. Tots dos aspectes, units a la forta migració provinent de països com Pakistan, Filipines, Bangla Desh, Itàlia o Marroc, han donat com a resultat un ús ampli i intensiu de l'espai públic (Aramburu, 2008:146).

Aquesta situació es va entendre de manera dramàtica durant la pandèmia. Al ser un dels barris on es passa més temps fora de casa, l’habitatge va haver de reinterpretar-se com l'espai on passar gran part del dia, en detriment d'uns carrers que havien representat una via d'escapament de realitats domèstiques complicades, especialment per a les dones que es fan càrrec de les tasques de la llar i les cures. Però, què passa quan els factors demogràfics, socioeconòmics, habitacionals i energètics dificulten aquesta possibilitat de reinterpretar l’habitatge?

Per respondre a aquesta pregunta és necessari conèixer en quines condicions d'habitabilitat viuen les veïnes del barri i, sobretot, les persones migrades.

El barri del Raval és el paradigma de la precarietat residencial a Barcelona; així que és imprescindible abordar l’habitatge des d'un punt de vista més ampli que el merament arquitectònic. D'aquesta manera, el dret a "gaudir d’un habitatge digne i adequat", regulat a l'article 47 de la Constitució Espanyola i a l'art. 1 de la Llei 18/2007, del dret a l’habitatge, ha de ser entès de forma holística, integrant els aspectes tècnics, jurídics, energètics, socials i econòmics, per convertir-lo en una eina que ens permeti promoure pràctiques saludables en matèria d'habitatge.

Els greus problemes de conservació dels habitatges tenen una de les seves causes principals en l'antiguitat del parc immobiliari: el 70 % dels edificis del Raval es van construir abans de 1901, i gairebé el 30% restant es va fer abans de 1980, abans de l'aprovació de la primera normativa d'eficiència energètica (NBE CT-79). D'aquesta manera, tenim un parc de d’habitatges molt envellit, aliè a tota normativa energètica i on patologies com la humitat, les filtracions, les esquerdes o la falta d'eficiència energètica són habituals.

A part de les citades problemàtiques de conservació i habitabilitat, hi ha un greu problema de sobreocupació als immobles. La superfície mitjana dels habitatges al Raval és de 65,9 m² enfront dels 78 m2 que té de mitjana la resta de la ciutat, a la qual s'hi ha d'afegir una elevada densitat de població (437 hab/ha), en comparació amb la mitjana de Barcelona (164 hab/ha), segons dades de l'any 2020. Això es fa evident amb el nombre de persones que habiten cada domicili, sent habitual trobar unitats de convivència de cinc o més persones. (Dades i Estadística de l'Ajuntament de Barcelona de 2020).

També existeix un elevat moviment rotacional de l’habitatge. El 55% de la població del Raval viu en règim de lloguer, enfront del 40 % de mitjana a Barcelona. A això se li ha d'afegir dinàmiques especulatives com l'ús fraudulent del lloguer de temporada, o l'existència d'apartaments turístics sense llicència, que restringeixen encara més l'oferta d'immobles residencials per als habitants del barri. Aquesta "estacionalitat" en l'ús de l’habitatge genera inevitablement un menor vincle emocional i, en conseqüència, una menor diligència en la seva conservació, ja que els llogaters saben que la seva estada serà curta, mentre que els arrendadors eviten executar les reformes necessàries o, directament, no poden finançar-les.

Finalment, la falta d'aïllament tèrmic dels edificis i la vulnerabilitat econòmica dels residents poden provocar situacions de pobresa energètica. Els habitants del barri no tenen la capacitat de mantenir una temperatura de confort adequada als habitatges perquè les façanes, les mitgeres i la coberta (la "pell" de l'edifici) no són eficients energèticament parlant. El consum energètic pot arribar a nivells desproporcionats, provocant que les factures siguin de mitjana un 20% més elevades que a la resta de la ciutat. Aquesta diferència és encara més evident si revisem els certificats d'eficiència energètica, que mostren com a dada que el 40% de les llars té deficiències en aquest sentit. (Dades d'Idescat i de l'Institut Català de l'Energia).

En definitiva, la poca qualitat de les edificacions, la sobreocupació i la falta d'espai als habitatges, i les males condicions tèrmiques, emergeixen com a factors principals que afavoreixen que la població faci un ús més intensiu de l'espai públic. En aquest sentit, quina rellevància adquireix la identitat cultural en l'ús de l’habitatge i de l'espai públic?

• Experiències migrades d'habitabilitat al barri Hi ha una clara frontera física i social entre el Raval i la resta de la ciutat. Quan et submergeixes pels carrers d'accés al barri pots sentir com penetres en un espai urbà amb cultures diverses, fisonomies de plantes baixes mesclades amb comerços tradicionals de barri, i altres de nova creació, molts d'ells regentats per persones migrades. Al voltant de botigues de mòbils i locutoris, i a les places i espais oberts com la Rambla del Raval, persones de cultures diverses utilitzen l'espai públic com a lloc de trobada i socialització (Díaz & Ortiz, 2003:404).

Una densa xarxa d'entitats socials i moviments veïnals treballa per mitigar els conflictes que poden sorgir per l'apropiació de l'espai públic, així com per fomentar el treball conjunt entre diferents comunitats i la integració de les persones migrades. Entitats com l'Associació de Dones Paquistaneses o la Fundació Ibn Battuta, que ofereix assessorament legal i social a la comunitat marroquina, resulten fonamentals en aquest sentit.

Tanmateix, aquest ús de l'espai públic no només es deu a una determinada preferència cultural, sinó que respon també a "les males condicions dels habitatges que habiten o al gran nombre de persones que comparteixen un mateix pis" (Díaz & Ortiz, 2003:404). Per aquest motiu, a l'Associació Oasiurbà treballem des de l'any 2018 per promoure el Dret a un Habitatge Digne de les veïnes del barri que es troben en risc de vulnerabilitat residencial.

A través de les experiències viscudes coneixem de primera mà la realitat arquitectònica i jurídica dels edificis, així com les condicions socioeconòmiques de les persones que els habiten. Evidentment, existeixen necessitats culturals diverses, i les persones migrades pateixen una major vulnerabilitat a causa del desconeixement de l'idioma, de la normativa legal, i fins i tot dels recursos que tenen a la seva disposició.

En el seu primer contacte amb una unitat de convivència formada per persones migrades, Oasiurbà va descobrir que la intervenció arquitectònica no era, per si mateixa, suficient. La família de Rachida, composta per 2 adults i 4 menors d'edat, necessitava solucionar els problemes d'asma i bronquitis que arrossegaven els menors, sent necessari atallar els problemes de filtracions, ventilació i manca de mobiliari per l’habitatge, de poc més de vint metres quadrats. Durant l'execució de l'obra vam haver de canviar la ubicació de la televisió on la tenien, ja que volien que estigués orientada a la Meca, la qual cosa també mostra com els usos culturals influeixen en la configuració dels espais. La incorporació d'advocats i treballadors socials al procés va ser clau per detectar diverses infraccions administratives relacionades amb les condicions d'habitabilitat de l’habitatge, aconseguint així l'actuació d'ofici per part de l'Ajuntament de Barcelona. Oasi Fint. 2017

L’habitatge de la família de la Nasira, procedent de Síria, estava composta per una sola estança i un petit bany, en la qual convivien tres adults i tres menors d'edat (un d'ells acabat de néixer). La situació d'infrahabitatge era especialment complexa, per la qual cosa es va intervenir en la instal·lació elèctrica, i es va aportar mobiliari que permetés generar diferents ambients en un mateix espai. Paral·lelament, i entenent que la superfície de l’habitatge mai permetria que fos un lloc adequat per viure, es va analitzar la situació legal de la família per aconseguir una alternativa residencial, al mateix temps que es regularitzava la situació contractual, molt precària des del moment en què havia mort un dels inquilins que figuraven en el contracte. Oasi Ubari. 2020

Un altre exemple de cas que es va abordar va ser el de Míriam, de nacionalitat marroquina, en què calia posar remei a la humitat i la falta de ventilació que causaven problemes respiratoris al seu fill. A més, es va valorar legalment la responsabilitat de la propietat en el manteniment de l’habitatge amb la finalitat d'aconseguir que executés les obres necessàries. A part d'aquesta patologia, hi havia un greu problema de confort tèrmic; per la qual cosa es van reparar les fusteries de la façana i es van col·locar uns panells tèrmics dissenyats per l'estudi Reehabilitant, aconseguint un augment de 2 graus de temperatura a l'interior de l’habitatge.

En totes les experiències hem pogut observar que la dona ha jugat un paper molt més actiu que l'home en el procés, portant el control de la llar, així com la gestió legal i arquitectònica amb l'equip tècnic i legal d'Oasiurbà. En aquesta esfera domèstica, la dona sembla prevaler, resultant que en ocasions l'home ni tan sols apareix en el procés, mentre que sí fa un ús més intensiu d'altres espais de socialització, com l'entorn laboral, les cerimònies religioses, o els espais de trobada al carrer. Resulta una característica de cultures com la magrebí, en què la dona es situa preferentment en l'espai privat, i l'home en l'espai públic.

En la nostra petita selecció de casos no hem pogut comprovar, més enllà d'algun detall, grans diferències culturals en les formes d'utilitzar l’habitatge. Les persones migrades, independentment de l'origen, arriben a uns habitatges amb una antiguitat i distribució determinades, normalment en règim de lloguer, i de manera rara disposen dels recursos econòmics o l'aprovació de la propietat per executar obres que els permetin repensar els habitatges i generar usos culturals diferents.

• Desafiaments Per tot el que s'ha exposat en els punts anteriors, resulta clar que l'estat dels habitatges i dels edificis que les comprenen, agreuja les situacions de vulnerabilitat residencial i socioeconòmica al barri, afectant especialment a les persones migrades.

El resultat de l'estudi fet per Sara Vima (Habitatge i vulnerabilitat. La millora de les condicions d'habitabilitat en barris desafavorits: una aproximació espacial a la qüestió de l'habitatge) conclou que la resposta a aquesta precarietat residencial i a les situacions d'infravivienda rau en dissenyar programes de rehabilitació i instruments públics que permetin millorar els espais existents posant el focus en l'ús actual, l'ocupació i les necessitats de les persones residents. D'aquesta manera, es pot incidir positivament en les condicions de vida de la població i en l'ús de l'espai públic, generant una millora de la salut física i psicològica, així com un impacte socioeconòmic.

Malgrat que existeixen nombroses mesures a nivell legal que podrien ser aplicades per millorar la situació del mercat immobiliari, Oasiurbà està centrada en el "mentrestant". És a dir, no en la definició de grans polítiques, sinó en l'execució de petites intervencions que millorin un àmbit tan reduït, i alhora tan ric i divers, com és el de l’habitatge. Aquestes solucions tècniques es basen en l'accessibilitat i l'autoconstrucció per part de les usuàries, amb la finalitat de millorar el confort tèrmic, la ventilació i la diferenciació dels espais, especialment quan s'intervé en habitatges d'un sol ambient on es cuina i es dorm.

A través de la nostra experiència, hem pogut constatar que les actuacions de tipus provisional i/o reversible, en què les usuàries participen de manera directa, permeten incrementar la consciència respecte a l'ús de l’habitatge, fomentant que s’apoderin i juguin un paper actiu davant de la propietat i les administracions públiques.

Es tracta, en definitiva, de fer que l’habitatge no sigui el lloc del qual hem d'escapar, sinó que sigui un lloc habitable, un oasi en què puguem trobar-nos, conviure i gaudir amb els nostres éssers estimats.

Referències: Ajuntament de Barcelona. Institut Municipal d’Informàtica. Departament del Pla de la Ciutat, Población Oficial a 1 de enero de 2020

Aramburu, Mikel (2008), “Usos y significados del espacio público”, ACE: Architecture, City and Environment = Arquitectura, Ciudad y Entorno [en línea]. 2008, Año III, núm. 8, Octubre. P. 143-151.

Díaz, Fabiá & Ortiz, Anna (2003), “Ciudad e inmigración: Uso y apropiación del espacio público en Barcelona”, Geografía, género y vida cotidiana. Intervenciones urbanas e integración social, Plan Nacional de Investigación (2000-2003) del Ministerio de Educación y Cultura.

Vima Grau, Sara (2023), “La Millora de les condicions d’habitabilitat en barris desfavorits : una aproximació espacial a la qüestió de l’habitatge.”